FEMINISME I

FEMINISMES: MÉS ENLLÀ DEL GÈNERE

Què és?

Un moviment ampli i divers que aglutina diverses corrents en l’objectiu d’establir una societat equitativa, on tothom disposi dels mateixos drets celebrant les condicions particulars de cadascú (diversitat humana). La seva contraposició al model patriarcal, sostingut per estructures socials verticals i discriminatòries, n’expliquen la nomenclatura. El feminisme entén que la desigualtat humana és una construcció cultural i que, com a tal, es pot de-construir. Així doncs, els denominadors comuns del feminisme són l’objectiu (destrucció del patriarcat) i la finalitat (assolir l’equitat social) proposant diverses formes d’assolir-ho (feminismes).

L’aplicació dels seus principis posa en relleu una obvietat fonamental, que de totes les condicions humanes subjectes a ser minoritzades, ser dona n’és la principal. Així la meitat de la població és discriminada per ser-ho i el grau d’afectació dependrà del context social on es trobi, sumant i agreujant factors excloents associats o/i preexistents. -Origen, pobresa, orientació sexual, creences, etc.-

Aquest és el motiu pel qual la lluita pels drets de les dones n’esdevé l’eix fonamental.

El feminisme no és nou, sempre ha estat present en l’anhel de les persones que han volgut una societat horitzontal, inclusiva i justa, contribuint a la causa d’acord a les possibilitats personals i contextuals que han tingut. Tal com l’entenem avui, pren forma en el substrat de les reivindicacions dels segles XVIII, XIX i XX, on exercí una influència determinant però històricament menystinguda o ignorada. -Revolució francesa, sufragisme, moviment pels drets civils, maig del 68, etc.-

Què no és?

Femellisme. Sigui per ignorància o voluntat explícita de confondre, sovint s’ha presentat el feminisme com a sinònim de masclisme en termes femenins. Podríem anomenar «femellisme» al moviment que emmirallant-se en el seu símil, el masclisme, defensés la superioritat intrínseca i formal de les dones sobre els seus companys masculins. Com hem vist, un missatge clarament oposat als principis feministes.

Matriarcat. El matriarcat és l’estructura social on la dona (o certes figures femenines) sostenen el poder d’una comunitat. Malgrat que disposem d’escassos exemples i registres històrics on verificar-ho, solen constituir societats menys desiguals que les patriarcals. Malgrat això, tampoc acompleixen el model basat en la equitat social que reclama el moviment.

Igualitarisme. Entès com a fenomen d’homogeneïtzació de l’individu o d’assimilació cultural, és contrari al feminisme on es celebra la diversitat humana i la riquesa cultural que se’n genera. Quan el terme es refereix a l’atribució universal d’uns mateixos drets i deures ignorant la posició d’on parteix cadascú, comporta la perpetuació i cronificació de les desigualtats preexistents.

Un exemple recent (Espanya 2018): Igualant la durada del permís de paternitat al de maternitat no s’assoleix l’equitat, sinó perllongar la diferència (drets laborals i conciliació familiar) entre pares i mares. La mesura obvia la situació de desigualtat de la que parteixen les dones, també els requeriments específics que la legislació no contempla ni soluciona ampliant els drets parentals dels seus companys. Sembla evident que la recuperació física i psicològica d’un part i un embaràs la requereix qui l’ha viscut, no l’acompanyant. I si volem seguir les recomanacions de l’OMS (lactància materna exclusiva fins els sis mesos) haurem d’ampliar el permís de maternitat o implantar glàndules lacto-operatives a pares predisposats.

Avortisme. Una persona feminista no és necessàriament proavortista, però defensarà el dret a exercir-lo de qui ho consideri necessari. El feminisme advoca per decidir un mateix allò que afecta la seva persona, més evidentment quan fa referència al seu cos. En una societat justa cadascú hauria de ser lliure de prendre la determinació que cregui convenient, comptant amb les garanties socials i sanitàries que recolzin la seva posició. Podem dir que l’ètica i la moral pertanyen al terreny personal quan és on s’esdevenen les seves conseqüències, que tampoc s’han de trivialitzar. Es tracta de prescindir de debats col·lectius que miren de condicionar decisions particulars i centrar-se a procurar les condicions necessàries (informació, recursos, suport i alternatives) que permetin exercir una veritable llibertat individual.

– La igualtat empobreix, l’equitat anivella – 

(documentals relacionats)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *