Inhòspit

HINÒSPIT

Llagat d’arrels per la duresa de la terra on es sosté, s’alça feixuc un arbre massa vell per haver estat jove. S’esllangueix dins l’esquerda que l’escopí en néixer, condemnat a ser un no-viu en un paratge prou dessolat per fer passar la mort de llarg. És on assota eternament el sol perquè la nit en va fugir; i l’aire, prou dens per esclafir les mosques, colpeja eternament empès per un vent llengua-foc que besa com l’infern. Diuen que fins al blau del cel s’hi va marcir, esperant pluja d’uns núvols eixorcs que només plouen fang quan la dissort els esventra a cops de roc. Aquí, fullat d’espines i de tronc nuat com els cabells de Medusa, l’arbre es retorça per abraçar-se i cercar, escorça amb pell, un bri de consol. 

2015 / 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *